Susanna Rafart

Hi ha somnis que no estrenen mai riqueses,

cauen retuts en joies que ens aclamen

com un estrany desvetllament de l’herba

en un riu sense dany en contrades tranquil·les:

no els mata la consciència en oferir-se el dia

perquè ens prenen el cor com belles carns antigues

en olis que enfosqueixen el llenç de cels llombards.

¿Qui ens reconeix llavors, malalts d’altres nostàlgies,

havent malmès l’espai de tanta llum precària

com inunda les coses que toquem i mengem?

Pou de glaç descobert a peu de carretera,

preserven l’avenir que haurem abandonat.

4 comentarios

[MARCELO RIZZI - 24 de febrero de 2010 - 21:44]

Gracias por esta pema a la vez musical y misterioso. Y gracias también por escribir acerca de mi poesía en su artículo "Los frutos amargos de la poesía". Me gustaría poder escribirle más, pero no tengo dónde. Hágame saber, por favor. Marcelo Rizzi

[La Dietrich - 06 de marzo de 2008 - 14:23]

A aquesta autora l'han intentant mesclar amb el grup de poetes catalans actuals dits Imparables. Ella, al contrari d'ells, té un camí propi lluny de l'autoproclamació poètica i escriu poesia íntima i intensa que costa d'entendre i païr... però quan hi arribes et meravelles. Salut!

[Jordi - 16 de febrero de 2008 - 09:58]

Bona observació, Albert! I rectifico "llomabards" per "llombards" (que estava mal escrit). Suposo que es refereix als cels que tenen un aspecte especial, com el de l'"estil llombard", en arquitectura (és una variació dins l'art romànic català). A la poeta li deu recordar un quadre que representi un paisatge amb església romànica inclosa (és una interpretació molt particular, eh!).

[Albert - 15 de febrero de 2008 - 12:07]

Es un text una mica difícil, però es molt maco.

P.D.: que vol dir "cels llombards"?